La Flor de Maig

T'he somiat.


Tornaves a caminar amb un llibre dins la bossa, però aquest cop tot era casualitat. Aquell vespre et vaig entregar la grisor dels núvols a les meves últimes paraules. Mal escollides, no ho puc negar. 

No és per això que sóc aquí, ara que ja no em llegeixes.
Sóc perquè sóc viu, i t'he somiat.


Vaig romandre assegut, i d'ençà, començà la mort d'aquell vers.
Lorca s'equivocava, hi ha camins endins del cel. No vaig trobar el teu.
Ja no puc passejar per la ciutat, tots els bassals són vidrieres, les espurnes als peus de l'Havana; la nostra amistat.


Fan ballar palmeres les gotes de vent. Semblen papallones fugint de la tardor. Ara que no tinc pressa per mirar el rellotge, l'home del mercat ja no ven hummus, s'han acabat les culleres: la gent ja no beu la pluja, han volat els fanals que ataronjaven les ànimes. Tots ens preguntàvem; eres tu la lluna?


Citaves a Hamlet tot regalant-me un ram de flors del mal.
Però no brotaven del teu pit. Hi eres tu i hi era un gat.
Ho sé perquè les he seguit. Del que he escrit, les he regat.

Aquesta nit, crec que al llit,
no t'he dit que t'he somiat.

El hambre circular

     Entraste por la puerta preguntando

¡¿Todas estas ventanas dan al mismo patio?!

Antes de que los niños se aprendieran tu nombre,

 te encontré regando las flores del mantel.

                                                                                                     Gabriella Barouch

Nombramos la muerte y reímos;
resolvimos no resolvernos,

como dos ríos que cruzan la noche

lloviendo una letra al invierno.

Amanecí treinta besos más joven

y dispuesto a contar las hormigas.

Me cambié de ropa y de nombre,
mitad lumbre, mitad hombre,
y dos ojos panza arriba.

Cuando el hielo desemboca
en la boca de un cualquiera,
se comprende:
¡no hay manera!
de escaparle a la derrota
de apagar la enredadera.

Dame fuego que me enfrío,
no permitas el naufragio,
que tus huesos no son míos
pero a bordo del navío
veinte negras son adagio.

Borra el piso,
pinta un paso,
me da un beso
y todo pasa.

Baila un tren en la estación,
sacude el polvo a tu pasión,
me lo dijo una canción
que no fue por compasión.

Ábreme tu corazón,

la ilusión ha vuelto a casa.