Tornaves a caminar amb un llibre dins la bossa, però aquest cop tot era casualitat. Aquell vespre et vaig entregar la grisor dels núvols a les meves últimes paraules. Mal escollides, no ho puc negar.
No és per això que sóc aquí, ara que ja no em llegeixes.
Sóc perquè sóc viu, i t'he somiat.
Vaig romandre assegut, i d'ençà, començà la mort d'aquell vers.
Lorca s'equivocava, hi ha camins endins del cel. No vaig trobar el teu.
Ja no puc passejar per la ciutat, tots els bassals són vidrieres, les espurnes als peus de l'Havana; la nostra amistat.
Fan ballar palmeres les gotes de vent. Semblen papallones fugint de la tardor. Ara que no tinc pressa per mirar el rellotge, l'home del mercat ja no ven hummus, s'han acabat les culleres: la gent ja no beu la pluja, han volat els fanals que ataronjaven les ànimes. Tots ens preguntàvem; eres tu la lluna?
Citaves a Hamlet tot regalant-me un ram de flors del mal.
Però no brotaven del teu pit. Hi eres tu i hi era un gat.
Ho sé perquè les he seguit. Del que he escrit, les he regat.
Aquesta nit, crec que al llit,
no t'he dit que t'he somiat.
Sóc perquè sóc viu, i t'he somiat.
Vaig romandre assegut, i d'ençà, començà la mort d'aquell vers.
Lorca s'equivocava, hi ha camins endins del cel. No vaig trobar el teu.
Ja no puc passejar per la ciutat, tots els bassals són vidrieres, les espurnes als peus de l'Havana; la nostra amistat.
Fan ballar palmeres les gotes de vent. Semblen papallones fugint de la tardor. Ara que no tinc pressa per mirar el rellotge, l'home del mercat ja no ven hummus, s'han acabat les culleres: la gent ja no beu la pluja, han volat els fanals que ataronjaven les ànimes. Tots ens preguntàvem; eres tu la lluna?
Citaves a Hamlet tot regalant-me un ram de flors del mal.
Però no brotaven del teu pit. Hi eres tu i hi era un gat.
Ho sé perquè les he seguit. Del que he escrit, les he regat.
Aquesta nit, crec que al llit,
no t'he dit que t'he somiat.
